Hi ha temporades en què les setmanes passen i no deixen rastre, i n’hi ha d’altres en què cada dia t’afegeix una cosa més a la motxilla. Doncs bé, des de l’últim programa, nosaltres l’hem omplert fins dalt.
Vam començar a Esplugues, tornant a plantar el pilar de sis, que era exactament el que tocava: posar-nos a punt per al que havia de venir. I el que havia de venir era la Mercè, on vam descarregar el 5 de 8 després de nou anys. Nou anys. Qui el va veure, ja ho sap, i qui és de la colla encara ho sap més. Hi ha castells que no es miren només des de baix, sinó que et fan alçar una mica més la mirada a cada aleta, fins a acabar mirant el cel amb un somriure carregat de nostàlgia. Aquest n’és un, d’aquells castells que van molt més enllà del que passa a plaça, perquè arrosseguen records, emocions i tot el camí que hi ha hagut al darrere. I, davant d’un castell així, gairebé no cal dir res més.
I després va arribar el Concurs de Tarragona. Després de fer malabars amb la pluja, les alertes, els horaris que ballaven i tothom pendent del mòbil, 550 greciencs i grecienques van baixar a Tarragona. 550 persones que van decidir ser-hi, compartir el dia i empènyer plegades. I allà vam descarregar el 3 de 9 amb folre. Vam acabar en una posició que, evidentment, és una dada, però seria un error quedar-nos només amb el número de la classificació, perquè el que ens enduem de Tarragona no és una posició, sinó aquell castell, aquella celebració i aquelles llàgrimes. És tot el que vam sentir en aquell moment, sabent què havíem aconseguit i tot el que havia calgut per arribar-hi.
I és que, després de tot el que hem viscut aquestes últimes setmanes, costa no mirar el que queda de temporada amb una barreja d’orgull, il·lusió i ganes de continuar. Perquè quan una colla viu moments com els de la Mercè o el Concurs de Tarragona, no només s’endú castells descarregats i celebracions per recordar, sinó també la sensació que tot l’esforç que hi ha al darrere té sentit i que encara hi ha moltes coses que podem fer plegats. Han estat setmanes de celebrar, però ara toca continuar pencant per poder continuar celebrant, perquè encara ens queda un mes de temporada i tenim moltes ganes de fer-la grossa.
Aquest cap de setmana tornem a Tarragona per l’Esperidió, després anirem a Vilanova i, finalment, el 8 de novembre tancarem la temporada a casa, a la plaça de la Vila, davant de la nostra gent. I seria una llàstima arribar fins aquí i no aprofitar l’oportunitat de continuar creixent, de donar-nos una última empenta i de veure fins on podem arribar si aconseguim que tothom se senti part d’aquest final de temporada. Perquè, si una cosa ens han demostrat aquestes últimes setmanes, és que quan hi som, quan ens impliquem i quan empenyem en una mateixa direcció, som capaços de fer coses molt grans.
Però perquè això continuï passant, necessitem gent. Necessitem que la colla hi sigui sencera, que cadascú trobi el seu lloc i que ningú pensi que la seva presència no és important. Ens cal gent que vingui a assaig, que ompli els baixos, que es posi a la pinya i que vingui a donar pit. Perquè els grans castells no comencen el dia de plaça, sinó molt abans, quan cadascú decideix dedicar-hi una estona, quan algú convenç un amic perquè vingui a provar-ho o quan, tot i arribar cansats després d’un dia llarg, fem l’esforç de ser-hi una vegada més. És precisament aquesta suma de petits gestos la que acaba fent possibles els moments que després celebrem tots junts.
Els castells que hem fet aquest mes no els ha fet només el pom de dalt ni només el tronc. Els hem fet entre totes i tots, amb les 550 persones que van decidir baixar a Tarragona i amb totes les que, setmana rere setmana, han fet possible arribar fins aquí. I el que pot passar el 8 de novembre a la plaça de la Vila dependrà també de nosaltres, de quants serem, de les ganes que hi posarem i de si serem capaços de tornar a fer pinya, dins i fora de plaça.
Perquè, al final, una temporada no es mesura només pels castells que descarregues, sinó també per tot el que vius per arribar-hi, per les persones amb qui ho comparteixes i pels records que t’endús quan tot s’acaba. I nosaltres encara tenim un mes per continuar omplint aquesta motxilla de moments que valgui la pena recordar. Encara tenim places per omplir, assajos per compartir i una última cita a casa per demostrar-nos fins on podem arribar quan hi som totes i tots.
Així que aprofitem aquest últim mes, continuem pencant i no deixem que les ganes es quedin a casa. Perquè el 8 de novembre tenim l’oportunitat d’acabar la temporada de la millor manera possible, mirant enrere amb l’orgull d’haver-ho donat tot i amb la satisfacció de saber que cadascú hi ha posat el seu granet de sorra. Això pot ser molt gros, però perquè passi necessitem ser-hi totes i tots.
Terços amunt!, conduït per Marçal Bertranpetit, amb la participació d’Eli Ros i d’Eduard Wulfric, vicepresident de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya.