Amb tots vosaltres, de nou, les píndoles de #lacarinyetacuina.
Propera parada: Vermuteria del Tano, al cor de Gràcia.
No és una vermuteria qualsevol, és una d’aquelles de sempre, de tota la vida. Aquí el vermut encara es respecta com cal: sense invents ni postureig. El mostrador és un univers en si mateix, impossible d’abastar d’una sola ullada: escopinyes, navalles, cloïsses, musclos, anxoves, seitons, olives, matrimonis, xipirons…Tot pensat per acompanyar un senyor vermut, que no es beu amb presses, sinó glop a glop.
El local acumula dècades d’història —ja hem perdut el compte—, però conserva intacta l’atmosfera d’altres temps. Mentre el món gira i canvia, aquí es manté fidel la idea del vermut clàssic.
Si aquestes parets poguessin parlar, explicarien mil i una històries.
Avui, però, és en Tano qui ens en comparteix una.
—Per què es diu Vermuteria del Tano?
—Doncs mira —explica—, el nom va néixer l’any 92. Abans això s’havia dit de tot: cal Mosques, cal Llaunes, cal Misèries… Jo hi havia treballat tres anys amb el Joan, l’antic amo, venia molta gent del barri del Raspall, una colla molt maca, i van començar amb allò de “el Tano, el Tano, el Tano”… i així es va quedar.
