La sala Nusos s’omple d’aire balear amb Traços de Menorca, una exposició que reuneix l’obra de cinc artistes de les Illes amb una empremta pròpia profundament marcada pel territori, la identitat i la mirada personal.
Comissariada per Manel Domínguez, la mostra presenta les creacions de Lluís Fabré, Paca Florit, Francesc Florit Nin, Matías Sansaloni i Enric Servera, artistes consolidats que, des de llenguatges i tècniques diverses, estableixen un diàleg comú. El traç —físic i emocional— de cadascun interpel·la el públic i el convida a endinsar-se en el seu univers creatiu.
Hi trobem els paisatges realistes de Lluís Fabré, que capturen la llum de Menorca en diferents moments del dia; l’obra colorista i directa de Paca Florit, amb formes recurrents com flors i cases; i la reflexió de Francesc Florit Nin sobre el vincle entre natura i ésser humà, sovint a través del motiu del cap i el cervell.
Completen la mostra Matías Sansaloni, artista autodidacte que beu del paisatge menorquí a través de diverses disciplines, i Enric Cervera, creador transversal —pintor, gravador, fotògraf i escultor— que converteix la natura en escenari i protagonista.
Traços de Menorca és una exposició que connecta territori, emoció i mirada contemporània. Del 29 de gener al 19 de febrer, a la sala Nusos.
La Fundació Miró, en el marc del seu cinquantè aniversari, dedica una exposició a la relació de l’artista amb els Estats Units, un país que durant la dictadura franquista va esdevenir un veritable far de llibertat creativa. La mostra investiga la projecció internacional de Miró i el situa en diàleg amb alguns dels artistes més universals del seu temps. Ens retorna a les seves connexions amb figures clau com Mark Rothko, Robert Motherwell, Lee Krasner o Helen Frankenthaler, i confirma que l’abstracció americana va trobar en Miró un predecesor fonamental.
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull fins al 25 de maig l’exposició Rodoreda, un bosc, dedicada a la radicalitat literària i a l’imaginari creatiu de l’escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l’assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra defuig els tòpics —sovint ensucrats— que han envoltat la seva figura per revelar-ne la faceta més contemporània. Una Rodoreda que transita entre el realisme i la fantasia per parlar de la innocència i el desig, però també del suïcidi, el desarrelament, l’escarni i la metafísica.
L’exposició utilitza la metàfora del bosc per recórrer la trajectòria de l’autora: les arrels literàries i l’experiència de l’exili; els troncs marcats per la vivència de la guerra; les branques que dialoguen amb la cultura occidental, i les capçades que freguen el cel i acullen els ocells.
El panafricanisme, impulsat fa més d’un segle per artistes i intel·lectuals d’arreu, naixia d’una mateixa pregunta: com seria el món si tots els pobles africans i les seves diàspores s’agermanessin? La nova exposició del MACBA ens convida, precisament, a fer aquest exercici. Entrar a les sales del museu és com canviar de món: no de país, ni de continent, ni tan sols de llengua. La mostra aprofundeix en l’impacte del panafricanisme en la història catalana i espanyola, i revela la presència d’activistes negres a la Barcelona obrera o al bàndol republicà durant la Guerra Civil.