Balandrau, vent salvatge
Si us plantejàveu anar a esquiar aquests dies, potser canviàreu d’idea després de veure Balandrau, vent salvatge. Fernando Trullols encerta en allargar i aprofundir en l’escena de la tragèdia que va tenir lloc fa 25 anys als Pirineus a causa d’un vent extrem, i ho fa amb un repartiment destacat del panorama català, amb noms com Álvaro Cervantes i Bruna Cusí.
La pel·lícula no aprofundeix excessivament en els personatges, i aquesta contenció funciona: com a espectadors, entenem que la tragèdia ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres. En paral·lel, s’hi desenvolupa la trama dels bombers encarregats del rescat. Amb l’elecció de Marc Martínez, el director posa el focus en les dificultats de la professió, no només a nivell organitzatiu, sinó també emocional, ja que sovint són els mateixos bombers els qui han de comunicar les pitjors notícies als familiars.
Com a petit punt feble, sembla que Trullols vulgui transmetre massa missatges alhora i, en alguns moments, els diàlegs dels bombers resulten precipitats i poc naturals. Fins a quin punt una tragèdia, per si sola, pot sostenir tota una pel·lícula?
Sigui com sigui, la producció catalana recrea els fets amb rigor i sensibilitat, i ja es pot veure als cinemes. Així doncs, si aquests dies el vent bufa fort, refugieu-vos a la sala fosca i deixeu que sigui el vent salvatge del Balandrau qui us sacsegi.
La residència
Ja no podem dir que La residència parli d’un futur llunyà. Les llars d’avui ja incorporen assistents de veu com l’Alexa, que a la pel·lícula esdevé l’element central. Tot i això, la construcció de la protagonista resulta una mica impersonal: costa d’entendre com passa d’estar plenament integrada en el sistema a rebel·lar-s’hi només perquè un desconegut li diu quatre coses, i la subtrama del seu fill queda força despenjada.
Més enllà d’aquestes mancances, però, la pel·lícula planteja una pregunta tan inquietant com suggeridora: viuria jo amb una intel·ligència artificial a casa? D’entrada, no estaria gens malament tenir algú que m’organitzés l’agenda o em motivés a complir els meus objectius.
El film també obre un altre debat interessant: qui té raó? La protagonista, que assegura que amb les nostres dades els poderosos acabaran substituint els artistes per màquines més barates, o bé els mateixos poderosos, que defensen que la tecnologia pot potenciar la creativitat artística?
Sorry, Baby
Sorry, Baby explica amb gran precisió què significa patir una agressió sexual a nivell emocional. Després dels fets, la vida no es torna completament fosca: continua endavant i, de tant en tant, els records tornen, fins i tot quan han passat anys i ara ets una persona exitosa i aparentment feliç. Eva Victor n’és la protagonista i interpreta l’Agnes, una professora de literatura carismàtica, intel·ligent i, sobretot, profundament bona persona. Hi encaixa a la perfecció el seu gran sentit de l’humor, natural i espontani, amb què afronta el dia a dia. Un humor que també li serveix per amagar la ferida. Com no li hem d’agafar afecte, a l’Agnes? Eva Victor és també la directora, i posa l’accent no tant en els fets en si, sinó en el relat que se’n fa: en la manera com s’expliquen les coses. L’escena més representativa és la de la banyera, quan l’Agnes explica l’agressió a la seva amiga. Un moment d’una sensibilitat i d’una força colpidores. Tot un encert.